Depressió.

L'existència de la depressió en la infància ha estat qüestionada durant molts anys. En èpoques relativament recents, hi havia fins i tot la concepció popular d'una etapa infantil en què no cabien sentiments de tristesa, abatiment, preocupacions o de culpabilitat en nens abans de la pubertat. Com es van encarregar de demostrar diversos estudis, per desgràcia, l'existència d'aquests sentiments pot ser una realitat ja a edats primerenques.
Al llarg de la història, la naturalesa de la depressió infantil ha estat objecte de polèmica dins mateix de la psicopatologia. Autors psicoanalistes van negar la seva existència al·legant que en aquesta etapa de la vida no està format el "jo" ni interioritzat el "súper jo". Altres investigadors van qüestionar la seva validesa com a entitat nosològica atès que els seus suposats símptomes (plor, inapetència, etc.) formen part d'un desenvolupament evolutiu normal i remeten espontàniament amb el temps.

 La teoria de la depressió emmascarada (1972) va suposar un avanç en el reconeixement de la depressió infantil. L'observació d'un estat d'ànim irritable o disfòric en nombrosos problemes propis de la infància i de l'adolescència, com dificultats en l'aprenentatge escolar, hiperactivitat, conducta antisocial, ansietat de separació, anorèxia nerviosa, rebuig escolar, etc, van portar a hipotetitzar que la depressió era un trastorn latent que es manifestava de diferents formes.

Diversos autors han proposat criteris específics per al diagnòstic de la depressió en nens, si bé, són comunament utilitzats els del DMS IV aplicats a nens amb lleugeres matisacions o els del CIE-10 que són específics per a població infantil i juvenil.

 A continuació exposem, a manera d'aproximació a la simptomatologia depressiva, els criteris de Weinberg (1973) que constitueixen un conjunt de criteris operatius clars dirigits específicament a diagnosticar la depressió en nens.

La posició més estesa actualment sosté que la depressió infantil i adulta són semblants, tot i que l'edat modula les característiques i les repercussions negatives del trastorn.
Pel que fa a la seva prevalença en el nostre país es situaria al voltant del 2 al 3% de la població en nens de 9-10 anys augmentant aquest percentatge amb l'edat per situar-se al voltant de valors superiors al 8% en adolescents. De tota manera aquestes dades poden ser superiors si es contemplen també diagnòstics lleus o transitoris de depressió.

A partir dels 13 anys d’edat comença a haver-hi perill de suïcidi, l’índex d’intents de suïcidi el superen per molt les noies però l’índex de suïcidi el superen els homes.

• El suïcidi com una actitud de represàlia o de revenja.
• El suïcidi com a assassinat reflex, com a expressió de la lluita interna contra el desig de matar.
• El suïcidi en què la mort es converteix en una reunió amb la persona estimada morta.
• El suïcidi en què la mort és un renéixer que esborra els fracassos.
• El suïcidi en què la mort és un càstig, mecanisme freqüent en el malenconiós i el delirant.
• El suïcidi en què el pacient es creia estar ja mort, freqüent en la malenconia i en el síndrome de Cotard.

Les persones que intenten suïcidar-se amb freqüència estan tractant d'allunyar-se una situació de la vida que sembla impossible de manejar . Molts dels que cometen intent de suïcidi estan buscant alleujament a :

• Sentir-se avergonyit , culpable o com una càrrega per als altres .
• Sentir com a víctima .
• Sentiments de rebuig , pèrdua o solitud .

Els comportaments suïcides poden ser causats per una situació o fet que la persona veu com aclaparadora , com ara:

• L'envelliment ( la gent gran tenen la taxa més alta de suïcidi ) .
• La mort d'un ésser estimat .
• La dependència de les drogues o l'alcohol .
• Un trauma emocional .
• Malalties físiques greus .
• La desocupació o els problemes financers .

Els factors de risc del suïcidi en adolescents abasten :

• Membre de la família que va cometre suïcidi.
• Antecedents de autoagressió deliberada.
• Antecedents d'abandonament o maltractament.
• Viure en comunitats on hi ha hagut brots recents de suïcidi en persones joves.
• Ruptura sentimental.

La majoria dels intents de suïcidi no acaben en mort. Molts d'aquests intents es duen a terme en una forma en què el rescat sigui possible. Aquests intents sovint representen un crit desesperat a la recerca d'ajuda.

Algunes persones intenten suïcidar d'una manera que sigui menys probable de portar a la fatalitat, com enverinament o sobredosi. Els homes , especialment la gent gran, tenen més probabilitat d'escollir mètodes violents, com disparar-se. Com a resultat, els intents de suïcidi per part d'ells tenen major probabilitat de realitzar-se.

Els parents de persones que intenten o cometen suïcidi sovint es culpen o s'enutgen molt i poden veure l'intent o l'acte com egoista. No obstant això, les persones que intenten cometre suïcidi sovint creuen erròniament que els estan fent un favor als seus amics i parents en anar d'aquest món.

Les autolesions, en canvi, no són en absolut intents de suïcidi ni res que s’assembli.

La autolesió, que es manifesta en talls, cremades, rascades, esgarrapades, estirades dels cabells, cops ... qualsevol forma de provocació de dany és una forma d'expressar el patiment, una forma no verbal de comunicació on els sentiments es transmeten visualment a través del cos. Generalment, s'usa per alliberar-se de sentiments de ràbia, ira, tristesa, solitud, rancor i dolor emocional. S'efectua per alliberar aquestes emocions que l'autoagressió no pot expressar. També, de vegades, davant el sentiment de no estar viu, els autoflageladores es tallen per assegurar-se que segueixen vius.

Aquest patiment s'utilitza de vegades per alleujar dolors emocionals forts, ja que és més fàcil controlar el dolor físic que l'emocional. La sensació de dolor produeix un cert alliberament d'ansietat. Alguns adolescents es realitzen ferides (talls o cremades, o fins beure la seva pròpia sang) en moments de crisi o de sofriment, perquè el dolor físic els ajuda a suportar el seu sofriment psicològic.