Disgrafia.

Igual que succeeix amb la dislèxia, es planteja el problema de delimitar els subjectes que presenten un trastorn de l'escriptura. En primer lloc ens trobem amb nens que mostren dificultat per a escriure paraules però tenen bona expressió oral; en segon lloc, nens que escriuen incorrectament les paraules i que tenen dificultats en l'expressió oral, i, en tercer lloc, nens que escriuen correctament les paraules i que tenen dificultat en l'expressió oral.
Els problemes amb l'escriptura es poden presentar a dos nivells: en l'escriptura amb paraules o en la redacció-composició, al·ludint a problemes en els nivells superiors d'organització d'idees per a la composició escrita.

Aquestes dificultats per a l'escriptura de paraules poden estar originades per problemes en les rutes fonològiques (ruta indirecta, no lèxica, que utilitza la correspondència fonema-grafema per arribar a la paraula escrita) en paraules desconegudes i pseudoparaules, o en les rutes lèxiques (anomenades també ortogràfiques, directes o visuals, que utilitzen el magatzem lèxic-ortogràfic, en el qual es troben emmagatzemades les representacions ortogràfiques de les paraules processades amb anterioritat).

En la redacció, els problemes poden estar causats per la incapacitat de generar idees, d'organitzar coherentment o escriure utilitzant correctament les regles gramaticals. Finalment es poden presentar problemes motors deguts a una deficient coordinació visomotora que impedeix la realització de moviments fins o problemes en els programes motors responsables de la realització de lletres.

L'Escriptura és, per tant, una conducta molt complexa i en la que intervenen diferents processos i estructures mentals, però també factors de tipus emocional. Aquest complexitat ha propiciat l'ús de diferents noms per agrupar les diverses manifestacions del trastorn encara que guarden entre elles una estreta relació.