Addicció a les TIC.

 Per diagnosticar una addicció a alguna TIC s’haurien d’utilitzar els mateixos criteris que s’usen per a les addiccions a substàncies i les addiccions conductuals: la dependència psicològica i els efectes perjudicials. En primer lloc, la dependència psicològica inclou desig, ànsia, focalització atencional, modificació de l’estat d’ànim i incapacitat de control. En segon lloc, els efectes perjudicials han de ser greus i alterar tant l’àmbit intrapersonal com l’interpersonal. A més, es poden observar altres símptomes com la tolerància, l’abstinència, la negació, l’encobriment i/o la minimització del problema, el sentiment de culpa, la reducció de l’autoestima i el risc de recaiguda.

Els crítics argumenten que l’addicció a les TIC és una construcció social, un fenomen semblant al que va passar quan va aparèixer la televisió, el telèfon o fins i tot la ràdio. És possible que sigui necessari un període d’adaptació a la nova tecnologia tan per part dels nous usuaris com dels no practicants, que també necessitin incorporar les noves actituds i comportaments que el seu ús comporta. Igualment podem confondre l’addicció amb la necessitat d’un instrument o tecnologia.

A més, algunes suposades addiccions no serien més que variants de l’addicció primària. Tal seria el cas de les persones que utilitzen Internet o el telèfon per la seva addicció al treball, a les compres o al joc. En el cas d’Internet, mòbil i videojocs és molt freqüent l’efecte , novetat, de manera que aquest abús es realitza intensament durant un període limitat de temps, però de forma espontània se’n reduirà l’execució.