Experiència.

Experiència.

Jo sóc de l'any 1998 i sóc una nena superdotada amb un CI de 198 i la veritat és que no m’ho he passat gens bé fins ara perquè: 

Quan feia P-3, P-4, P-5 uns nois van abusar de mi i hi havia mestres que em pegaven això va durar fins a 1r de primària, però tot i així era líder a classe, quan vaig arribar a 1r de primària els professors m'arraconaven perquè feia preguntes estranyes també perquè  raonava massa les coses i tenia un pensament massa divergent, van haver de canviar-me de col·legi i 2n, 3r i 4t de primària ho vaig fer en un altre col·legi, vaig tenir la mala sort de trobar-me amb unes persones que també abusaven de mi (sexualment als dos col·legis) però honradament m'ho vaig passar prou bé perquè allí hi havia un professor que entenia les meves inquietuds i em responia a totes les preguntes que podia, a 5é em van tornar a canviar de col·legi i en aquest curs va ser dels millors perquè treia bones notes i m’anava tot molt bé però també en aquest curs va començar el bullying, es podia aguantar tot i que es feia una miqueta cansat. Vaig arribar a 6è i ja començava a fer-se’m cada cop més pesat això d’haver d’aguantar tot el que hem feien, però encara es podia suportar anava plorant de tant en tant. Quan vaig començar 1r d’ESO estava com a 6è però cap allà a la meitat del primer trimestre va començar a afectar-me moltíssim tot el que em feien, em pegaven, em trencaven les coses, em tiraven el material per la finestra, em cremaven la taula, em posaven la cadira al passadís, m’omplien la taula d’escopinades, m’insultaven... i em vaig passar la resta de curs plorant. La mestra no sabia que em passava i em va parlar molts cops, la veritat es que no vam aclarir molt, per no dir res. No volia escoltar consells de ningú, no valien la pena qui em podia ajudar en una cosa com aquesta? La veritat tancar-me no va ser la millor solució però jo no hi havia moltes més opcions per triar. Vaig passar a 2n d’ESO continuava plorant, a la meitat del segon trimestre suposo que em vaig cansar del que m'estaven fent i vaig canviar totalment, a partir d’aquell moment vaig trencar qualsevol vincle amb la confiança, i amb el mi verdader, tot i que, el curs anterior tampoc era jo, però encara quedava alguna cosa d’aquest “jo”. El comportament negatiu va començar al dia següent d’haver-me barallat amb una noia, cosa que jo no li vaig pegar sinó que va ser ella, però dintre del meu cap suposo que barrinava una mentalitat molt poc pròpia de mi la veritat, perquè canviar tant en tant poc temps...?, Em van intentar parar i parlar durant el meu camí cap al lavabo de les noies molts professors, la de mates/anglès, la tutora de l’any anterior... Però jo no els vaig escoltar vaig passar d'ells i quan per fi estava disposada a pegar-li a la noia, la tutora del curs anterior em va agafar del braç i em va dir: Alba creu-me no val la pena fer-ho, em va portar al lavabo dels nois i em va dir: estàs bé amb tu mateixa?, encara et fan “bullying”? les respostes eren No i Sí  respectivament però no vaig ser capaç de contestar-li i en aquell mateix moment em vaig posar a plorar sense poder parar i com vaig poder li vaig dir a la mestra: Jo canviaré serà per a bo o per a dolent però a mi això no em passarà més, no ho suporto, no puc més, hauries de saber les vegades que he arribat a pensar el poc que valc en aquesta vida. Ella tota innocent em va dir: Alba t'entenc. I jo li vaig contestar: No profe no, no es el mateix veureu de fora que sentir-ho de dins. I desprès d'un temps d'haver canviat a mal per cert, vaig anar agafant-li gustet perquè a la gent li agradava ja no em molestaven amb tanta freqüència, em demanaven que fes alguna cosa para animar l’ambient de les típiques classes avorrides d’institut, trobava que m'estimaven més, es a dir, que era com a més "guai" per ficar-li un nom, al cap d'un temps ja començava a ser insuportable em passava la vida a la sala on era la meva professora al Seminari I exactament, la professora va cridar els meus pares al cap de molt temps de que jo em comportes així, en aquell moment ja si que no em devien podieR aguantar més, vam parlar durant dues hores i mitja llarguíssimes per cert, i allí va sortir a la llum part de la veritat, però l’altra gran bola no la sabia ni jo... La decisió de passar de tot va ser molt dolenta però efectiva, i, en un cert moment la Tutora de segon, em va dir que sense problemes que li contes tot, que ella estava per a això i jo li vaig dir el meu únic problema es què ja estava cansada de tot, abans de venir aquí vivia amb il·lusió i amb problemes també però era més feliç, i que ja sabia que els mestres no tenien la culpa del que m'estava passant però jo tampoc la tenia, però pensava que ja era massa tard. I em negava a escoltar els consells que m’oferia. Ja estava cansada de rebre sempre jo i de tants psicòlegs que no serveixen per a res. I qui ho havia de dir que una noia tant pacifica i tranquil·la, sempre dins del tranquil que pot estar una persona hiperactiva com jo, acabaria sent així... Vaig començar a passar encara més dels mestres i em portava cada cop més malament, al cap de poc temps pobres ja no els hi quedava vitalitat per a poder-me sermonejar més, els estava esgotant les ganes de tenir-me a classe la tutora de segon hem va dir que si no acabava amb això de l’actitud, els mestres acabarien per posar-me una “etiqueta” es a dir que m’etiquetarien com “ja no hi podem fer res”,  “no podem amb ella” o infinitat de noms horribles que se’m poden arribar a presentar al cap. Les meves vacil·lades es podrien considerar d’elit perquè les feia amb un  estil de professional que ni el mestre més implacable podia amb mi. Els professors ja no sabien com dir-me les coses, més tard vaig començar a escriure i a dibuixar a la pissarra quant volia i on volia, dibuixava perquè m’avorria, o be per que m’ho demanaven. M’asseia com em donava la gana, agenollada, amb la cadira al reves... I quan em cridaven l’atenció passava d’ells o bé els deia “I ara que vols” i tota classe de males contestacions. A cada punt em posava a fer comentaris ofensius envers als professors, però amb tanta abundància que m’havien de treure al passadís i tot i així continuava fins que em portaven amb la tutora a la seva classe o a la directora, si anava amb la tutora em parlava de que no havia de ser així que havia canviat moltíssim que com podia ser que una persona com jo acabes d’aquella forma no era propi de mi aquest comportament, la veritat molt de recolzament però si no saps aprofitar-lo no serveix de res i si jo no m’obria encara pitjor, jo ni ho sabia que estava a la defensiva tot aquest temps, em va oferir molta ajuda però jo no la vaig aprofitar pensava que per a que si tota l’ajuda que m’havien ofert fins aquell moment no m’havia servit de res, per què aquesta vegada havia de funcionar? per què aquest cop havia de ser diferent? També hem va dir que estar a la defensiva tant de temps era molt cansat i que no era bo per a mi, però a veure, i ara que volia que fes, no podia fer-hi res o això pensava jo, això es una de les coses que no em podia treure del damunt perquè si una persona no es conscient que està a la defensiva no pot fer res per a evitar-ho. Vaig continuar sent la mateixa persona amb “etiqueta” de 2n d’ESO, la veritat no m’importava molt conviure amb “l’etiqueta” però tampoc m’emocionava haver-ho de fer, senzillament trobava que m’era indiferent. Aquell comportament en algun moment canviaria i també existia la possibilitat del no canviaria, i si no puges tornar a ser jo mateixa? ¿I si no puges torna a ser la persona que ho vivia tot bé i que no parava de moure’s que estava contenta amb qualsevol cosa, que era com una flameta que no s’apagava mai?, aquesta flameta, durant aquest temps s’havia degut apagar? I si jo mateixa es aquesta persona? Si es així aquest jo mateixa no m’agradava. Preguntes molt difícils de resoldre rondaven pel meu cap no sabia que fer, perquè si hi havia alguna possibilitat de poder tornar a ser jo mateixa tal i com em coneixia faria el que fos. Però no hi podia fer res el lleó s’anava alimentant d’odi i ràbia contra tot tipus d’ésser que em puges ofendre i la meva actitud cada cop era més negativa i aquesta anava repercutint sobre les persones que m’intentaven ajudar. Vaig començar a dormir a les classes, bé no era dormir, en realitat el que feia era descansar, el meu problema era l’avorriment també, jo era conscient del que passava a la classe però era el fet de que ja no em dignava ni a fer de veure que escoltava no hi havia res més important per a mi que aconseguir que d’una vegada em deixessin estar que no em ratllessin més amb psicòlegs però encara van tenir valor per a portar-me a un altre psicòleg, jo vaig dir que no volia anar però em van portar igualment quan es va acabar la sessió d’haver-li de contar los meus rotllos li vaig dir a la psicòloga que ja no volia anar més, que ja estava bé, m’havien fet venir, però jo ja havia complit amb anar a un altre “loquero” i que ja no en volia saber res més. Aquí ja vaig començar a escapar-me de classe me’n anava al pati a veure si no em ratllava tant com a classe o sinó anava al lavabo per a connectar-me al “face” o a escoltar música amb el mòbil o saltava la tanca per a anar-me’n al parc o al DIA %, la veritat es que preferia fer qualsevol cosa a estar allí morint-me d’avorriment. Per a escapar-me m’asseia al final i sortia per la porta del darrere, o senzillament quan canviàvem de classe me’n anava, o quant anàvem a classe de tecnologia o plàstica m’amagava darrere les escales i quan entraven tots jo anava campant pel col·legi. I  per l’altra part els professors suposo que també estaven més tranquils perquè no em tenien a classe i no la “montava” suposo que devia ser un gran descans per als professors, perquè tenir-me a classe suposo que devia ser horrorós, la veritat de les coses que estava fent me’n donava compte però sempre massa tard, sempre me n’adonava després del mal, tot i així em penedeixo però poc perquè els problemes del bullying van anar disminuint que era el que verdaderament volia aconseguir amb tot això també em volia fer més forta però suposo que d’aquesta forma no, però va ser eficaç i radical va ser un canvi que ni jo mateixa l’esperava però el vaig fer i no se si alegrar-me per que he solucionat alguns dels meus problemes o estar decebuda per haver aconseguit tenir-ne de nous, i fer passar tant malament les classes als meus professors. Al final va arribar l’expulsió. Va ser a l’aula de quart d’ESO la ironia va ser que la mestra que em va tocar va ser la meva tutora de 3r d’ESO. Fins i tot expulsada vaig poder-me escapar de classe i crec que no se’n va assabentar de que no hi era. Jo estava tan tranquil·la dintre de la classe amb el mòbil i els mestres no se’n adonaven de res em creia superior a ells, em creia que els podia torejar sense problemes i era la veritat, perquè verdaderament vaig arribar a avorrir-los però crec que ells a mi també. Vaig arribar a 3 d’ESO i els problemes continuaven, la Tutora em volia ajudar en principi ho volia aprofitar aquest cop, però no sabia com fer-ho, jo era molt difícil però volia seguir intentant canviar i no em volia donar per vençuda però amb les coses que feia a classe perdia molts punts amb els professors. Per part de l’actitud continuava vacil·lant els mestres, contestant-los, escapant-me de classe, no portava llibres... Ja tenia assumit que aquell any l’expulsió seia més aviat i no la única, perquè gairebé no me’n deixaven passar cap. M’escapava contínuament de classe, gairebé no hi era mai, a les poques classes que hi era o bé passava o bé dormia. La meva actitud va arribar al extrem que escoltàvem música a classe de socials mentre la mestra explicava, els quatre que estàvem allà al darrere estàvem partint-nos el cul i tothom girant-se per a veure el que estàvem fent i ningú aconseguia treure res de clar. També van córrer rumors sobre que li vaig tirar una tisa al profe de mates però això no es veritat, si ho fos o reconeixeria ja que no tinc pels a la llengua. El primer cop que vaig parlar amb la Tutora em va dir que ella tenia entès que jo abans no era així, la veritat em vaig alegrar molt perquè la majoria dels meus companys creuen que sempre he estat així, també em va preguntar que em passava i jo li vaig explicar un petit resumet de tot. El segon cop va ser per dir-li que no ho podia fer perquè tenia por, ella em va preguntar el per què jo li vaig contestar que tenia por de que tornés a passar-me alguna cosa i que no m’ho passava gens bé, i que em negava a confiar amb la gent, ella em va dir que jo continués amb el canvi i que si em passava alguna cosa que li digues. El tercer cop va ser per a dir-li que havia canviat una mica l’actitud i ja m’estaven tornant a passar allò, ho va intentar arreglar i tal i com em pensava no va servir de res. El quart cop va ser perquè vaig prendre una decisió, canviar radicalment l’actitud, no confio molt en la gent però es pot intentar això si, si em tornen a fallar jo ja no confiaré mai més amb ningú, la profe em va dir que: “fallar em fallaria molta gent però que no em desanimes tant fàcilment que algun dia trobaria la persona adequada per a confiar-hi”. Una mica abans del quart cop que vam parlar, la mestra va parlar amb els meus pares. Els va dir que en principi bé però que em fallava l’actitud. Vaig començar a tallar-me els braços i em van portar a un psiquiatra i aquest va adonar-se’n de les meves capacitats intel·lectuals, més tard vaig intentar suïcidar-me però no ho vaig aconseguir cap dels tres cops, m’he sentit incompresa tota la vida i això va començar amb brometes, després amb bromes pesades, el següent la humiliació i després ja venia la depressió, l’ansietat, l’ insomni, el TOD, l'estrès...  i les poques ganes de fer qualsevol cosa, encara que fós la cosa que més m'agrades del món. No sóc una persona que em compadeixi de mi mateixa però va arribar un punt què m’havia cansat de tot això. Tampoc es que fos una persona amb molt de caràcter però va arribar un punt en que me’l toca a explotar. No sóc mala persona ni hostil, però em va tocar a ser-ho per a frenar aquest mal son. No es que sigui poc llesta per desconfiar sinó que sóc molt intel·ligent per fer-ho, perquè la gent ja no me la podrà pegar per cap banda. Ara estic en un hospital de dia Infanto-juvenil per a millorar l'estat emocional, les habilitats socials, la identitat personal... la veritat amb els companys de classe em va tocar a ser una altra persona per a que m'acceptessin però a l'hospital no em fa falta perquè he vist que m'aprecien tal com sóc, estic millorant notablement i estic orgullosa dels meus progressos, començo a ser més feliç i crec que ho aconseguiré, o això espero. El curs vinent aniré a un altre col·legi per a fer 4t d'ESO, 1r i 2n de batxillerat, espero que tot surti bé, al quart intent de suïcidi em van enviar a la UCA i allí em van fer un altre test d'intel·ligència i va donar 201, ara me'n hauràn de fer un  altre perquè els varems ho indiquen, despres d'això estaré 15 dies sense poder anar a classe ni a HDJI i després començaré altre cop a HDJI i ho aniré alternant amb l'institut..