Casos pràtics.

Cas 1:

El pare ens explica que:

El desenvolupament del llenguatge i la comunicació normalitzats. Desenvolupament motor: inici de la marxa autònoma molt d'hora als 10 mesos. Actualment, el seu desenvolupament físic i el seu estat de salut general són bons. Té adquirides les conductes bàsiques d'autonomia d'acord a la seva edat.

Quant als seus hàbits d'alimentació i de son actualment són adequats, de petit menjava gairebé dret i calia entretenir, ara menja més i millor, però que donat el seu estat de nervis ho crema tot, ja que aquesta molt prim en comparació amb el que menja.

No hi ha un model clar d'autoritat i les normes no són a vegades el prou clares o no són consistents per part de tots els adults de referència.

Juga molt al carrer, és inquiet, no para mai.

Té una estreta relació amb el seu cosí que va a 6è , ja que sempre han conviscut gairebé com germans (es porten poc més d'un any).

A més, la mare ens diu que:

Ha tingut molts accidents domèstics, per petites ferides i cremades (el coneixen gairebé tots a urgències).

Té dificultat quan se li demanen més de dos ordres senzilles... doncs oblida i només fa la primera o l'última que se li diu. Té una manera de ser molt infantil per l'edat que va tenint i de vegades es frustra amb facilitat i té una autoestima molt baixa.

És molt inquiet i en la família no volen quedar-se a vegades amb ell, perquè es baralla molt amb els seus cosins. Diu la mare que com sempre ha estat tan revoltós no podien portar-lo a cap lloc perquè sempre volia sortir amb la seva.

Durant la nit es desperta moltes vegades... i cal anar a dormir amb ell perquè sinó no dorm.

De petit es deixava anar sovint de la mà de la mare i havia d'anar corrent darrere d'ell. A vegades sembla que li agrada reptar i desobeir, per veure com reaccionen els altres.

A l’escola:

Està distret, està pendent de coses superficials, no presta atenció a res. És força intel·ligent però no ho vol aprofitar, s’adorm a classe, no pot estar quiet, està sempre dret, molesta sovint als companys, no suporta que el manin.

Cas 2:

La mare explica:

La Marta comença a caminar tard, als 15 mesos, i també li costa començar a parlar, als 2 anys i mig, però quan es llença diu ja paraules i frases molt complexes.

Controla esfínters als 2 anyets i en començar a la guarderia em diuen que aprèn molt ràpidament. A l’escola sempre ha anat molt bé, molt autodidacta i responsable amb la feina. Als 5 anys ja va anar de colònies i era molt feliç amb tots els seus companys. A infantil i primària no ha tingut cap problema de socialització, ha sigut molt popular i anava a totes les festes d’aniversari.

A secundària és un altre cosa. Tot ha canviat, no se sent acceptada pels alumnes i els professors no l’entenen. Fins i tot ha canviat el seu caràcter, està més rebel, però sense oblidar les seves obligacions. És una alumna brillant en tot menys en esport. Caldria potenciar-la. Li han fet un estudi i el perfil és d’una alumna amb superdotació. M’aconsellaven l’any passat una acceleració, però a nosaltres ens va semblar que no era el millor per a la nostra filla i no ho vàrem acceptar. No vull que es cregui massa que és tan brillant.

Actualment estem molt angoixats perquè la veiem molt desmotivada i fa malament els exàmens per veure si així és més ben acceptada. Ella ens diu que voldria ser normal i diu: “quina culpa tinc, si tot ho aprenc de seguida”.

Nosaltres volem, per sobre de tot, que la nostra filla sigui feliç.

La Marta ens diu:

De quan era petita no en són gaires els detalls que em vénen a la memòria. Quan vaig començar a anar a l’escola, abans de sortir de casa la meva mare em va ensenyar a comptar fins a 30. Després, recordo que dubtava de si Joan anava amb G o J.

Els records més clars comencen quan va néixer el meu germà, jo tenia gairebé 4 anys. A partir d’aquest punt ja ho recordo pràcticament tot, la “gelosia”, que jugava amb ell com si fos una joguina...

Respecte a l’escola, recordo d’anar sempre força avançada, m’agradava moltíssim llegir; els números sempre m’han agradat moltíssim i, encara ara, quan vaig pel carrer miro les matrícules dels cotxes i calculo si són divisibles per 3.

Ja als 4 anys anava a anglès, també a l’acadèmia de música i a casa m’avançaven el temari, sobretot el meu avi.

La guitarra la vaig començar a tocar quan tenia 7 anys. Als 10 també feia teatre i tennis. Més endavant vaig deixar el tennis i anava a informàtica i a mecanografia.

A cicle superior, continuava amb el meu ritme avançat però sense destacar gaire.

Quan vaig entrar a l’ institut, tots els professors ja es van adonar que estaven tractant amb una nena que no tenia el mateix nivell que la resta de la classe, que podia anar més endavant. Volien que saltés de curs i a casa no ho van voler, ni jo tampoc.

Aquest any tot ha empitjorat, la majoria de professors es pensen que no necessito mai ajuda, que puc fer-ho tota sola i no és així, jo necessito la mateixa ajuda que qualsevol altre nen, necessito més treball però no més fitxes iguals del tema que ja sé de memòria.

Per tot això he baixat el rendiment i estic desmotivada. Espero poder solucionar el problema aviat. A casa, per aquesta causa ens hem enfadat moltes vegades, jo em queixava però continuaven sense solucionar res. Es un sentiment d’impotència molt fort, que fa que encara vagi més desmotivada a classe.

També em van omplir l’agenda d’activitats extraescolars. Segueixo amb la música, la guitarra, l’anglès, el teatre i el bàsquet.

El bàsquet i el teatre són la meva passió. Quan practico el bàsquet me n’adono que no tot em surt bé a la primera, que m’haig d’esforçar per fer-ho bé. Que no serveix de res treure bones notes. Allà s’han de fer punts, tirar a cistella i córrer. M’agrada, perquè allà importa l’equip, els bots, els passos, els dobles, les faltes... és l’únic que interessa. Al principi m’enfadava quan no em sortia una cosa, però així practicava i practicava fins que em sortia.

I el teatre, és una manera d’estar més relaxada, tranquil·la, perquè a teatre no sóc jo, sóc un maniquí que el pots vestir del personatge que tu vulguis.

I entre tot això, també trec temps per estudiar, llegir llibres, fer els deures i divertir-me.

Cas 3:

Sempre em va agradar estar sola. Quan era petita podia passar-me hores amb les meves joguines. M'encantava fer narracions complexes, estudiar tota classe de coses, m’encantava la cultura. Repetia el mateix una vegada i una altra, fent el que, jo no sabia, era un guió. Aquestes idees les porto al meu cap des de llavors. Se’m pot oblidar tot, menys les coses que m’agraden. El dibuix m'ha servit per estructurar. Si me'n vaig a dormir a les nou del vespre no puc adormir-me fins les dotze, o potser una mica més tard, a vegades no descanso, perquè el meu cap no em deixa. Tot el temps pensant amb el que vull fer demà o el que he fet avui. Parlo gairebé sense respirar de les meves “obsessions”: el cinema, els còmics i la ciència, la història.

         Tot just fa dos mesos vaig ser diagnosticada amb Síndrome d'Asperger, després d'haver passat per nombrosos "rètols", es podria dir que m’han amargat una mica amb la necessitat de buscar-me una “etiqueta”.

Vaig començar a parlar als 8 mesos, quan tenia 1 any usava paraules molt rebuscades, vocabulari elaborat i formal. No obstant això, en algun moment van aparèixer trets que cridaven l'atenció, vaig aprendre a llegir sol, ja que com m’agradava estar a soles tenia temps per a fer el que a mi m’agradava. Quan vaig començat preescolar, la professora de castellà, veia que era diferent, em va fer anar amb ella a educació especial però no va servir de gaire perquè jo ho necessitava per sobre i no per sota. A partir dels tres anys, van començar a aparèixer signes com fòbies, obsessions, rutines, interessos fixes...

Cap als 6 anys vaig començar a deambular per diferents especialistes. Els diagnòstics es succeïen amb abundància: trastorn obsessiu compulsiu, esquizofrènia, neurosi, TDAH, TDA, Trastorn oposicionista desafiant, TLP... Em donaven tota classe de medicaments i els símptomes no desapareixien. A l'escola em demanaven un certificat que digués que el que tenia, es devien al fet que no era normal. Com que no tenia una 'etiqueta' ningú m'ajudava. Jo tenia problemes d'autoestima, em preguntava què que era el que em passava, per què era rebutjat. La meva família no sabia com ajudar-me. Anàvem als psiquiatres, però no tenien resposta, i testos i més testos i sense resultat.

 Jo mateixa vaig començar a buscar informació sobre les malalties mentals. "Les vaig estudiar totes. Ma mare al veure’m, es va posar al meu costat, tot d'una, ella va trobar-ne una que es diu “la Síndrome d'Asperger”. A mesura que anava llegint es va posar a plorar. Em va entrar una gran angoixa, una sensació de desprotecció, era transparent, manipulable, fràgil socialment...

Durant tot aquest temps vaig tractar de fer una vida normal. Jo vaig seguir al col·legi. Ma mare es va convertir en la meva traductora del món, ella m’ajudava a tenir la sensibilitat que em faltava.

A l’edat de 15 m’han diagnosticat la síndrome d’Asperger. I no per tenir aquesta “etiqueta” no sóc normal.